Back Billie Holiday ALS Billie Holiday AN بيلي هوليدي Arabic بيلى هوليدى ARZ Billie Holiday AST بیلی هالیدی AZB Били Холидей Bulgarian Billie Holiday Breton Billie Holiday BS Billie Holiday Czech
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
.jpg)
Eleanora Fagan Gough (Baltimore, 7 d'abril del 1915 - Nova York, 17 de juliol del 1959), coneguda com a Billie Holiday i anomenada també Lady Day, va ser una cantant dels Estats Units de jazz. Juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, és considerada una de les veus femenines més importants i influents del jazz.
El tema "Strange Fruit" (escrit per Abel Meeropol) va ser considerat com la millor cançó del segle XX per la revista Time el 1999 i una de les primeres cançons contra el racisme. El valor artístic de Billie Holiday resideix en la seva capacitat interpretativa, en el seu domini del swing i en l'adaptació de les seves qualitats vocals al contingut de la cançó.
Billie Holiday transmetia a les seves cançons una intensitat inigualable que, en molts casos, és fruit d'una translació de les seves vivències personals a les lletres cantades. Això fa que el seu estil estigui molt vinculat a intèrprets clàssics del blues com Bessie Smith o Ma Rainey. També és clar el seu deute, confirmat per ella mateixa, amb Louis Armstrong (en la seva autobiografia va deixar escrit: "Sempre vaig voler el gran so de Bessie i el sentiment de Pops.") i, evidentment, amb qui seria el seu principal acompanyant: el saxofonista tenor i clarinetista Lester Young.
La seva veu única, aspra i lírica alhora, portava els estigmes d'una vida dolorosa. Marcada pel patiment, excessiva, fràgil, Billie va trobar en el cant la poca pau i llibertat que li va ser promesa, abans de la seva mort prematura als quaranta-quatre anys.
És coneguda la seva addicció als opiacis -heroïna i morfina-, com la de molts altres contemporanis seus en la història del jazz, com el saxofonista Charlie Parker, també "revolucionari" en el seu camp -i gran improvisador, va crear una línia que seguirien després altres grans com ara Miles Davis, que també va caure en l'heroïna i que va actuar a Barcelona cap als 80- (se li pot dir cool, bebop, free-jazz, totes etiquetes per definir el free-jazz, com a "unitat"), amb qui Billie va "coincidir" al final de la seva vida. Temps després (seguim parlant de Charlie Parker), Julio Cortázar dibuixaria magistralment en la novel·la curta El perseguidor. Però tornant a Billie Holiday, objecte d'aquest article, ningú no pot dubtar del seu grau de diferenciació, en positiu, entre els homes i dones més grans del jazz.
Va treballar puntualment o de forma continuada, en diferents períodes de la seva trajectòria, amb alguns d'aquests "grans", com Count Basie, Artie Shaw, Benny Goodman, Lester Young, o el productor/director d'orquestra Ray Ellis, en un moment que es pot anomenar mític en la història del jazz. Durant els últims anys de la seva carrera va tenir com a director musical i pianista ocasional a Buster Lavere Harding, el qual a més d'altres li arranjà un dels seus grans èxits Baby, get lost.[1] Un moment clau de transició, des dels blues i swing al free-jazz.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum A-Z, pàg. 665 (ISBN 84-239-7591-6)